XAMROC

Com un amic que saps que te una malaltia irreversible, incurable, que fatídicament el durà a un desenllaç dramàtic; així ens ha deixat el XAMROC,”EL XAM”.

Desprès de mesos d’una “mort anunciada”; el que m’atreveixo a qualificar com el local mes emblemàtic de Tivissa del darrer terç de segle passat i principis de l’actual tanca les seves portes per sempre mes. Per res del mon hauria volgut estar a la pell del bon amic Albert en el moment de donar el definitiu tomb de clau a la porta amb l’espitllera amb forma de cor.

Un cor que representa una mica els de que un dia varem ser joves i demanàvem “la penúltima” a Xava (¿Com oblidar a Salvador un dia com avui?) quan ja el sol era sortit sobre les nostres muntanyes, un sol que en la seva òrbita, en el seu transcorre dels jorns mai ens va avisar que això passaria un dia.

Com un dia es va parar el cor de Xava, i amb el seu es parava una mica també el nostre, el dolor d’aquell bon amic que ens deixava trencava també un tros del nostre cor, a tots una mica, a tots un molt. A ningú que el coneixia i el tractava se l’hi va quedar el cor sencer; aquell sac immens de bondat i extravagàncies anomenat Xava, amb qui tothom podia parlar, discutir, i fins i tot entendres encara que les seves conviccions fossin diametralment oposades a les teves, va deixar un buit que alguns pensàvem que mai no s’ompliria.

Sense donar-nos-en compte aquest local que tantes histories i histèries podria comptar de la nostra vida; es tanca avui, dia 28 d’Octubre de 2007, desprès d’una existència gloriosa. Rialles, emprenyades, nuviatges, amistats, amors; mirades mes o menys directes, mes o menys furtives, anhels, projectes, desitjos, “colocons”; i sobre tot hores i hores de diversió i entreteniment; hores de les nostres vides, dels mes joves i dels mes vells.

Quan el XAMROC sigui enderrocat una part de la nostra vida també s’enderrocarà, se’n anirà amb ell igual com ara, tancat, guarda gelós els records dels nostres millors anys.

L’Albert ens ha buidat els darrers temps les carteres amb el seu bon caràcter i saber fer, amb la seva amistat i la seva sornegueria proverbial, amb les seves entremaliadures físiques i verbals, amb un “bona nit” agradable i un “a Deu” agraït. Però el XAMROC se’ns endu mes que tot això; s’endu un trosset de cor, un retall de vida i fins i tot un esquitx de l’ànima que entre les seves parets quedarà per sempre mes.

¡A Deu, XAMROC! Per sempre mes viuràs en els nostres cors.