QUEDA UN FORAT A LA TRINXERA

Dies enrere, en fa pocs, sols que no se del cert quin era exactament (estaba jo de viatge per la feina); ens va deixar per sempre mes la Montserrat Pena, de La Serra.

La Montserrat era una dona admirable, treballadora, pagesa, incansable, proletària, mare abnegada d’en Ramon (que sempre ha estat un “trasto”), i una mica mare dels amics del Ramon (que continua sent un “trasto”).

A casa seva sempre hi havia un plat a punt, i us ben juro que no era mai buit, quan jo de canalla anava a buscar a Ramon per anar al “tros” de l’Extensió Agrària, perquè a Ramon sempre se’l hi pegaven els llençols (no se si he dit que Ramon era un “trasto”), la Montserrat et feia esmorzar “tant si, si, com si no”; i allò era gloria beneïda. A casa de Ramon encara mataven, ¡Cony! i si no mataven ho dissimulaven molt bé. Carn salada, botifarra de ceba, llonzes, costella...i com la Montserrat tenia especial cura de l’hort; pebrots, tomàquets, albergínia... tot a la brasa i al caliu.

La llar de foc sempre encesa, la casa endreçada, les avies ben ateses i sempre netes, pentinades i polides, Ramon feia goig de rentadet i refilat; i tantes que se’n poden contar d’una perfecta esposa, mare, mestressa de casa, i treballadora incansable.

Recordo que un mal dia, un dia maleït; la Montserrat fent olives va patir un greu accident; en caure de l’escala es va fracturar de mala manera la tíbia i el peroné (crec recordar). Va costar que tornès a ser la dona que havia estat, i va quedar coixa per sempre; però com no podia ser d’altra manera se’n va sortir, i un altre cop a la batalla del dia a dia. La batalla aquesta que lliuren i lliuraran sempre aquesta generació de gent criada a la post guerra parida en mal moment, pujada a base de coratge i criada i feta a les mancances, la precarietat, el sacrifici, i el treball, el treball, el treball, el treball...

I arribaren temps millors, de llibertat, de sindicats agraris, de preus una mica mes justos per a el pagès, de democràcia... i per una dona com la Montserrat; ¿Quina democràcia?.

La democràcia de la dictadura mes cruel mai viscuda per a ella, per la seva família, i per el seu poble. I la Montserrat com a lluitadora des del bressol, va estar al costat del seu poble, del seu fill, i dels amics del seu fill que van prendre la senyera de l’autentica llibertat per lluitar en contra de l’opressor...

Divendres passat el nostre Ajuntament va posar la primera pedra per a que La Serra tingui mes llibertat mitjançant la Entitat Menor Descentralitzada; no serà exactament el que la Montserrat i d’altres que amb el temps ens hem deixat a les trinxeres haguessin volgut, però si mes no es un pas endavant en la bona entesa entre dos pobles, entre dos fronts que al menys ara, es respecten i s’esforcen per entendres.
La Montserrat no ho veurà, com no ho han vist tots aquells que ens han precedit en la lluita i ja ens han deixat... alguns “poca soltes” ho interpretaran segons els seus interessos com una “moneda de canvi”... el cert es que amb la seva perfídia vers un quart de segle de historia del nostre municipi en el que han aplicat la seva política d’enfrontament i autoritarisme desmesurat hem anat patint baixes, baixes molt valuoses a un costat i a l’altre, baixes de gent que hauria fet possible l’enteniment, la cordialitat, la convivència, i la bonhomia... gent que no tornarà; gent que com la Montserrat... deixen un forat a la trinxera.